Intro


EL BUTLLETI DE LA CAF

L'ENTREVISTA



número 8  


L’ENTREVISTA (AQUESTA VEGADA DOBLE)
Manel Garcia i Marc Parés.

Marc Parés, que fou regidor de medi ambient i participació ciutadana d’un govern de la CAF, i Manel Garcia que fou alcalde i tinent d’alcalde en dos governs consecutius més de la CAF, tenen una llarga experiència en comú del municipalisme assembleari i la democràcia participativa al poble de Figaró-Montmany. Avui tenen també posicions matisadament diferents sobre el procés per la independència impulsat per Junts pel Sí i la CUP fins a la declaració d’independència al parlament de Catalunya del 10 d’octubre de 2017. El debat que oferim a continuació pot ser útil per pensar en tot això des de l’estret congost del nostre poble que, aigües avall, s’obre cap a la plana del Vallès i Barcelona on treballen Manel García i Marc Parés, i aigües amunt cap a la Plana de Vic on viu Marc Parés.

Com heu viscut en els darrers dos anys el procés impulsat per Junts pel Sí i les Candidatures d’Unitat Popular des de les darreres eleccions del 27 de setembre de 2015 fins a la declaració d’independència del 10 d’octubre de 2017? Quins encerts i quins errors creieu que ha tingut aquest procés?

MANEL GARCIA. Si agafem perspectiva aquest és un procés que dura ben bé des de fa 10 anys. Un període en el què hem viscut una gran crisi econòmica, una gran estafa; y un retall de drets a les persones i les institucions sense precedents. Els ajuntaments els han capat, i a la Generalitat de Catalunya l’han convertit en una província, amb ben poques possibilitats que les lleis que aprova es puguin aplicar, en aquest període el Tribunal Constitucional ha anul·lat 21 lleis catalanes, no existeix l’autonomia política.
L’Estat Espanyol està segrestat per una casta política despòtica. Les relacions entre la banca, les elèctriques, les grans constructores i els aparells dels partits polítics són evidents. La justícia actua contra tota dissidència política. No és un tema només català, afecta a tota España, els xavals d’Altsasu porten més d’un any a la presó sense judici.
El moviment independentista ha estat un front combatiu contra aquest Estat fallit. Al meu parer, hauria estat desitjable que l’esquerra d’aquest país hagués liderat la revolta més que no pas veure’s arrossegada, quan no negant directament el dret d’autodeterminació del poble català. Per a mi, de manera clara, el moviment independentista i el sobiranisme es totalment defensable des d’una posició d’esquerres, de solidaritat entre els pobles. No és comprensible l’oblit de certs polítics i partits d’esquerra al dret d’autodeterminació dels pobles.
L’ex ministre Yanis Varoufakis, proposa que l’autodeterminació dels pobles sigui regulada a nivell europeu. Demana regles clares per a la separació. Així, si els parlaments regionals guanyen en escons i vots els partits favorables a la independència s’ha de permetre un referèndum d’autodeterminació. En cas que guanyés la independència, i aquest aspecte és fonamental, cal garantir que les transferències de rentes entre el nou estat i l’altra part continuïn efectuant-se, amb control europeu, dels estats rics als més pobres.

Crec que el principal error del procés han estat les preses, no crec que s’hagi encertat forçant calendaris. D’això en podem treure un bon aprenentatge, perquè del que estic convençut és que això no s’ha acabat. Només pot acabar en un nou marc territorial i una nova distribució de poder. Això acabarà en República, o catalana o espanyola, però amb un canvi profund de l’Estat. Continuem tenint paciència.

Un altre error crec que ha estat desvalorar el poder de l’Estat, té eines molt poderoses; econòmiques, de propaganda, judicials, delinqüencials que no s’han previst adequadament.
El principal encert és l’apoderament de la gent, hi ha molta gent implicada, molta gent participant. Un altre encert és la diversitat d’ideologies i motivacions que agrupa l’independentisme.
Per millorar en aquest camí cap un dret d’autodeterminació regulat, legal i just caldrà treballar a nivell estatal, amb els moviments populars dels pobles de l’Estat i a nivell internacional amb els moviments progressistes d’Europa per regular el dret d’autodeterminació dels pobles. Hem de construir una Europa dels pobles i desmuntar una Europa dels Estats, que són incapaços de protegir els drets de les persones i els drets dels pobles. Tant l’Estat com Europa han fracassat com estructures polítiques al servei de les persones.

MARC PARÉS.

Crec que cal diferenciar la gran mobilització ciutadana a favor del dret a decidir del full de ruta incert i canviant que ha seguit el govern, amb el suport de la CUP, durant els darrers anys. És evident que les multitudinàries manifestacions dels darrers anys i la defensa de les escoles l’1 d’octubre demostren una gran acumulació de força i, per tant, un avenç en la defensa del dret a decidir de Catalunya. Ara bé, l’estratègia que ha seguit el govern em sembla equivocada bàsicament per quatre motius.

El primer és que no ha significat cap avenç en matèria d’autogovern i, per tant, em sembla una estratègia fracassada. De fet, en matèria d’autogovern avui estem pitjor que mai. I amb això no vull exculpar el principal responsable d’aquesta situació, que és el govern del PP, que amb el suport del PSC i de C’s és qui aplica el 155 i que no ha mogut un dit per fer front a les reclamacions que surten des de Catalunya i que no ha posat ni una sola proposta sobre la taula. Però és cert que aquesta situació es podia haver evitat si no s’hagués dut a terme la DUI i si el President Puigdemont hagués convocat eleccions. No fer-ho va ser, segons el meu punt de vista, una enorme irresponsabilitat, perquè, com s’ha vist, les conseqüències han estat devastadores des del punt de vista polític, però també des del punt de vista de l’estancament econòmic i la confrontació social que s’ha instal·lat com a conseqüència d’aquestes dues decisions d’un i altre govern: la DUI per un costat i el 155 per l’altre.
El segon motiu pel qual crec que l'estratègia de JxS i la CUP era equivocada és que deixava a més de mig país enrere. No es pot construir un nou país deixant a la meitat de la població de banda. La gran majoria d’aquest país creu que el règim del 78 està esgotat. La gran majoria d’aquest país creu que la sortida de l’actual situació política passa per un referèndum acordat. A mi em sembla que és més intel·ligent construir una estratègia a partir d’aquestes àmplies majories, que representen el 80% de la població.
El tercer motiu pel qual crec que la via unilateral era errònia, és que el govern de JxS, amb el suport de la CUP, ha fet unes promeses que no podia complir. I això és molt perillós perquè pot provocar frustració. S’ha mobilitzat a moltíssima gent fent creure que aquesta era una via possible, ens deien que ho tenien tot a punt i que sabien com fer-ho, i a l’hora de la veritat hem vist que després de la DUI en realitat no hi havia res.
I el darrer motiu pel qual discrepo del full de ruta de JxS i la CUP, que no per ser l’últim és el menys important, al contrari, és que darrera d’aquest full de ruta l’agenda social ha quedat totalment oblidada. El preu que han pagat ERC i la CUP per tirar endavant aquest procés és altíssim des del punt de vista social i ambiental: han consolidat 2.300 milions d’euros de retallades als pressupostos de la Generalitat, han renunciat a apujar els impostos als que més tenen i a impulsar polítiques redistributives i han tirat endavant projectes com el Barcelona World. És cert que el Tribunal Constitucional s’ha convertit en un gran obstacle per a l’impuls de les polítiques socials, però no pot ser una excusa. L’Ajuntament de Barcelona ens ha demostrat que, tot i les dificultats, es poden fer moltíssimes coses en matèria social i ambiental, i durant els darrers anys la Generalitat ha renunciat a aquestes polítiques. Jo crec que els avenços nacionals han de servir per produir avenços socials. En aquests últims anys hem vist tot el contrari: darrera d’uns suposats avenços nacionals, que no han arribat, hem renunciat als avenços socials, i això em sap molt greu.


Després del 10 d’octubre hem vist com, en lloc de consolidar-se una nova República, que fins ara no ha estat reconeguda per cap estat del món, aquesta declaració d’independència ha portat a la intervenció autoritària de la Generalitat i el Parlament de Catalunya pel govern espanyol amb l’aplicació de l’article 155, la detenció d’una part del govern català legítimament escollit i l’exili d’una altra part, la presó incondicional dels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, i l’inici de greus processos judicials contra tots i ells i la Presidenta i la Mesa del Parlament amb gravíssimes acusacions de sedició, rebel·lió i malversació. Us esperàveu aquest desenllaç? Per què creieu que s’ha produït? Cóm creieu que es pot sortir d’aquests atzucac?

MANEL GARCIA. Exacte, el moviment polític i ciutadà de l’independentisme ha desvelat el que realment és un Estat. Caldria afegir les manades de feixistes colpejant la gent al carrer. No esperava descobrir que la població espanyola, en una gran majoria, tolerés aquesta actuació, això m’ha sorprès. I també m’ha sorprès l’equidistància de la classe intel·lectual i cultural espanyola. Venim d’on venim, d’haver perdut una República legítima amb el cop d’Estat franquista i una dictadura de 40 anys.
M’escandalitza com la propaganda del poder ha aconseguit imposar un relat de normalitat en l’aplicació del 155, i els greus fets del Referèndum de l’1 d’octubre. La violència de l’Estat contra la població exercida per una policia neofeixista hauria d’alertar qualsevol demòcrata. Fins i tot, en el cas que el Referèndum fos il·legal, res no pot justificar el tracte rebut pels ciutadans aquell dia; una democràcia sana no pot acceptar aquets fets.
Pel que fa a les persones, catalanes i espanyoles que vivim a Catalunya, s’estan violant drets fonamentals de la Constitució: De reunió, de llibertat d’expressió, de secret postal, de dret a la participació política.
Pel que fa als drets del poble català, en termes polítics i de dret internacional, pot considerar-se l’estatus polític actual al d’una colònia. Govern legítim exiliat o empresonat, alcaldes als tribunals, estatut votat pel poble impugnat, l’escola i la llengua amenaçada. Si fins i tot han prohibit el color groc. Si no és una colònia, s’hi assembla molt.

Per continuar lluitant el moviment independentista necessita millorar dues coses. La primera, aprofundir en l’acceptació de la diversitat de la pròpia nació catalana. Catalunya, ella mateixa és plurinacional, no és pot avançar sense reconèixer la cultura espanyola i la llengua castellana també com a cultura i llengua pròpies.
La segona és l’acceptació per part del moviment independentista que les transferències de solidaritat cap a la resta de l’Estat Espanyol s’han de continuar efectuant també després de la separació. Aquestes transferències s’efectuaran amb mètodes de transparència i arbitratge europeu.

Tan sols d’aquesta manera s’aconseguirà superar el rebuig, i superar el sostre de vidre del 50% on s’ha instal·lat el moviment independentista. I de fet tornarà la societat catalana en més tolerant i solidària. Si el moviment independentista vol ser integrador, ha de començar per integrar la pròpia diversitat dels seus ciutadans.

MARC PARÉS . Tots sabíem que aquest era un desenllaç possible. Jo vaig confiar fins l’últim moment que els dos governs, el del PP i el de JxS, actuarien de forma responsable, arribarien a un acord i evitarien arribar a una situació tant dramàtica. Malauradament no va ser així. La intervenció de l’autogovern és un escenari catastròfic per Catalunya. Que al segle XXI tinguem presos polítics en un país de la UE em sembla totalment increïble.
Crec que el que necessitem, com a país, és mirar endavant, recosir les ferides que s’han generat a nivell social i intentar construir un nou país a partir d’àmplies majories socials i polítiques. El primer pas, òbviament, ha de ser restituir la normalitat democràtica, i això vol dir alliberar els presos i recuperar l’autogovern de Catalunya. A partir d’aquí, crec que cal treballar sobre grans acords per produir avenços concrets, que són possibles amb les majories actuals. Per exemple, jo crec que Catalunya ha de poder tenir competència en arrendaments urbans per poder regular el preu dels lloguers, cosa que ara no pot fer. Estic convençut que es pot generar un acord tant a Catalunya com al Congrés de Diputats, on el PP no té majoria, perquè això sigui possible. Jo crec que Catalunya ha de tenir una hisenda pròpia i solidària, i també estic convençut que es poden assolir acords per fer-ho possible a curt termini.
A banda d’això, crec que la sortida del bloqueig actual passa per un nou model de relació entre Catalunya i Espanya, en el marc d’un Estat Plurinacional, que es fonamenti en tres grans elements. Primer, el reconeixement de Catalunya com a nació política i del seu dret a decidir lliurement el seu futur. Segon, un avenç significatiu en l’autogovern de Catalunya, superant el marc estatutari actual. Això vol dir, per exemple, que Catalunya ha de poder tenir la seva pròpia Constitució, a través de la qual ha de poder blindar drets socials i competències exclusives, com l’educació, la immersió lingüística, l’ordenació del territori, el dret a la salut o el dret a l’aigua, entre d’altres. Catalunya ha de poder decidir lliurement quines competències comparteix amb l’Estat espanyol i la Unió Europea. I tercer, una relació de caràcter confederal entre Catalunya i Espanya. Catalunya i Espanya s’han de poder tractar de tu a tu, d’igual a igual, i això s’ha de concretar amb espais de concertació bilateral o amb elements com pot ser una hisenda pròpia i solidària. Em sembla que aquesta no és una proposta ambigua o equidistant, sinó que és una proposta concreta per fer avançar Catalunya.
Fixeu-vos que aquesta no és una proposta independentista, però tampoc és una proposta que exclogui l’independentisme. És una proposta inclusiva que permet avançar en autogovern i, al mateix temps, avançar cap al referèndum a través del reconeixement del dret a decidir de Catalunya. Alguns poden dir que és una proposta utòpica, però a mi em sembla que ara mateix té moltes més possibilitats de fer-se realitat que no pas la via unilateral cap a la independència, que s’ha demostrat que era una via irreal.

En qualsevol cas, per a mi la clau de la solució està en trobar sortides que sorgeixin del diàleg intern a Catalunya. Si ens mantenim en la lògica de dos blocs enfrontats que es volen vèncer l’un a l’altre em sembla que difícilment avançarem com a país i, si ho fem, serà a costa de dividir la nostra societat, i això em sembla inacceptable. La gran fortalesa històrica de Catalunya és que, des de la seva diversitat, s’ha mantingut unida com un sol poble. Ara mateix estem a punt de dinamitar aquest gran potencial que tenim com a país.


Abans del referèndum del 1 d’octubre de 2017 el poble de Figaró-Montmany estava somort com gairebé mai en molt temps. L’ajuntament de Figaró -Progrés demanava persones voluntàries per millorar la recollida selectiva i només en trobava unes poques de la CAF o de la seva pròpia candidatura. A la darrera festa del pi faltaven braços per poder-lo alçar. Però a les primeres assemblees del Comitè de Defensa del Referèndum van aplegar més un centenar de persones d’un poble de mil habitants. Al llarg de tot el dia 1 d’octubre alguns centenars de veïns i veïnes vam estar defensant les urnes, i mig centenar segueix mobilitzat pel Comitè de Defensa de la República. Com valoreu aquesta experiència? Quin creieu que ha de ser ara el paper de la CAF? S’ha obert un nou cicle on la CAF ja només és una experiència del passat? O creieu que la CAF encara pot tenir un futur en aquesta nova situació?

MANEL GARCIA . La CAF ha estat un moviment polític de Govern en aquest poble durant 10 anys. Molt centrat en la qüestió local. Amb un accent marcadament municipalista. Coses que passen avui als ajuntaments del canvi, com Madrid o Barcelona, es van viure en aquest petit poblet ja al 2003.
Avui no governem l’ajuntament, de ben segur el rol de la institució governada per la CAF hagués estat més actiu. El poble s’ha manifestat de manera expressa en tres ocasions sobre la independència de Catalunya: al procés municipal de 2012, al procés participatiu del 9N i al Referèndum de l’1 d’octubre. La majoria dels veïns de Figaró han votat favorablement. L’ajuntament, conseqüentment, hauria de jugar un rol més actiu de suport a la Generalitat de Catalunya i al Parlament. Des de l’oposició s’ha intentat portar l’ajuntament cap aquí, i com a veïns hem estat aportant al CDR com hem pogut i sabut.
És molt bonic el procés nascut al poble del CDR, una experiència de veïnatge i poble actiu realment interessant. El poble està viu, i amb gent molt creativa, valenta, treballadora, i amb molt bagatge personal per afrontar reptes. Alguna cosa especial està passant al poble, allà on es produeixen de manera constant assemblees de 60-80 veïns durant varis mesos passen coses.
Els CDR treballen en clau de política catalana, però. No ho estan fent en clau de governança local. De moment no es parla de coses com ara la gestió dels residus, de polítiques de joventut, de serveis socials locals, de l’escola bressol, d’hisendes locals etc. És normal, amb presos polítics a la presó les prioritats no estan aquí.
Aquest és un nou temps, i caldrà observar com s’anirà concretant aquest esperit “constituent” també en les polítiques locals. Els ajuntaments, especialment els petits com el nostre, han estat retallats en competències i recursos de manera alarmant.
Les polítiques que va impulsar la CAF des de l’ajuntament són més necessàries que mai; reivindicació i defensa del municipalisme, participació ciutadana, més inversió i més serveis, més natura, feminisme i sostenibilitat.
Com a figaronenc a les properes eleccions municipals m’agradarà trobar alguna candidatura que tingués aquesta proposta del que ha de fer un ajuntament. Fins ara la CAF ha aconseguit presentar-se quatre vegades consecutives a les municipals, amb quatre equips diferents, això tractant-se d’una agrupació d’electors d’un poblet de 1000 habitants, sense cap suport de cap partit, és molt meritori. Si aconsegueix reunir de nou 20 veïns disposats a treballar quatre anys, tindrà molts suports.

Si algun dia arriba una República, començarà en els ajuntaments.


MARC PARÉS. L’1 d’octubre va mobilitzar moltíssima gent al Figaró i arreu del país, i la resposta repressora del govern del PP en va indignar moltíssima més. Va ser una mostra claríssima d’un país divers defensant la democràcia. Em sembla que la CAF no pot quedar al marge d’aquesta situació, entre d’altres coses perquè entenc que si volem construir un nou país hem de fer-ho des dels municipis i amb la participació de la ciutadania, i en això la CAF és indiscutiblement una organització pionera. Ara bé, igual que crec que la qüestió nacional no ens pot fer oblidar l’agenda social, també crec que no ens pot fer oblidar l’agenda local. No podem condicionar la política local d’un municipi com el Figaró a la qüestió nacional. Els problemes locals s’han de resoldre des de la proximitat, i aquí crec que la CAF hi pot jugar un paper rellevant.



  número 7  

Entrevista a Jordi Surigué. 68 anys.
Cap d’intervenció de l’ADF del Montseny – Congost.


“He vist un bomber espantar-se pel foc, sortir corrents i la resta dels seus companys aplaudir-lo en arribar al camió.
Per treure-li importància al que havia fet i animar-lo una mica?
No. Justament pel contrari. Per que fen-t’ho havia demostrat respectar-los a ells i a la feina. Perquè algú bloquejat per la por al foc té moltes possibilitats de ser-ne una víctima i segur una nosa per a la resta de bombers que tracten d’apagar-lo.” 
Jordi Surigué

Com estàs?
Bé. Per què?

Què has fet aquests dos darrers dies?
Ah! Em tocava guàrdia i hem estat de vigilància buscant punts crítics i seguint alguna columna de fum a la zona de Lliçà. Quan vares trucar-me per això de l’entrevista justament li anàvem al darrera.

Estàveu en alerta?
Sí. Estàvem en alerta per la sequera, les temperatures i per l’estat dels boscos!

I com va anar això de la columna de fum?
Bé. Ja havia estat “cantada” i només calia fer-ne el seguiment.

En què consisteix fer d’ADF?
Fer prevenció. Treballar a l’hivern i vigilar a l’estiu. A l’hivern mantenint els camins i les basses i a l’estiu buscant llocs amb bona visibilitat en punts calents com soleies o d’altres.

Quants anys fa que en formes part?
Ara, ja més de vint.

Què és el que t’hi va dur?
El desgavell de la gestió del darrer incendi gros que hem patit, el del 94. Em va commoure el fet que no disposéssim de cap mitjà per fer-hi front. Que ni tan sols ens poguéssim defensar. I vaig pensar que seria important de muntar grups de voluntaris sota l’empara de l’Agrupació de Defensa Forestal per fer prevenció i per ajudar als bombers en cas d’incendi.

És a dir que abans d’això l’ADF no feia tasques de prevenció o d’acompanyament al cos de bombers?
Abans d’això l’ADF era una associació de propietaris forestals i poca cosa més.

És a dir que les agrupacions d’ADF tal com són avui venen d’allà?
Sí, les vam muntar llavors.

Per què és important la tasca que feu?
Més enllà de la feina de prevenció que et deia, per la rapidesa amb la que podem intervenir en cas d’incendi i el que això implica de minimització dels seus efectes. La primera intervenció és cabdal i nosaltres, que som coneixedors del terreny, podem detectar-lo abans i avisar o arribar-nos-hi per començar a remullar la zona.

Per alguna cosa més?
Sí. També per la feina de suport als bombers quan aquests treballen i per la que fem quan ja han marxat consistent, entre d’altres, en rematar els punts calents, per exemple.

Parlaves de remullar la zona?
Sí, sí. Cada ADF local disposa d’un vehicle amb capacitat per a 500 litres d’aigua el que fa que, si sumem els 6 vehicles dels 6 municipis que conformen l’ADF Montseny – Congost, puguem disposar ràpidament de 3.000 litres d’aigua -la capacitat d’un camió de bombers-, per emprar sobre el terreny abans que ningú.

L’ADF Montseny – Congost, quins pobles en formen part?
A banda d’El Figaró, La Garriga, l’Ametlla, Cànoves, Les Franqueses i Granollers.

Pel que fa a la d’El Figaró, quanta gent sou ara a l’Agrupació?
Ara, una dotzena més uns quants que, tot i no ser-hi sempre, s’hi pot comptar puntualment.

Prou gent per poder fer la feina?
Bé, els mitjans dels que disposem són els que són i, si hi som tots, tampoc donen per a massa més gent. El que sí trobem a faltar és tenir-hi jovent, que nosaltres ja comencem a ser tots grans i hi ha coses que ja no podem fer i les hauria de fer gent més jove. A banda d’això, cal dir que quan un incendi dura més de dos o tres dies també comptem amb les agrupacions de caçadors i amb la d’excursionistes per que ajudin en tasques de logística.

En relació amb la necessitat d’incorporar gent jove a l’Agrupació, ens deies en la recent xerrada de la CAF sobre incendis i recursos preventius, que des de l’ADF havíeu convocat no fa pas massa un acte amb la gent jove del poble que no havia anat massa bé..
Gens bé va anar. La resposta va ser nul·la. No va venir-hi ningú.

I què hauria de fer-se, doncs, per que s’hi apuntin?
Si no venen ni a informar-se’n..
Vaja..

I pel que fa a l’estat dels boscos, què n’has de dir?
Que estan malament. Que s’hi treballa poc i que el que s’hi fa no es fa bé. Que no s’espongen bé, que no es neteja el sotabosc i que quan es tallen es deixa tot per terra de qualsevol manera, colgant camins i colgant-ho tot. Però una bona gestió dels boscos costa cèntims i si els propietaris van escurats, no tenen ajuts i no poden treure rendiment de la fusta, el més normal és que passi el que passa, que no se’n té cura.

Què en penses de l’ús de ramats per netejar el sotabosc? L’altre dia t’hi referies com una bona mesura a tenir en compte.
Depèn d’on un ramat aniria bé però el terreny que tenim de vegades no és el més idoni i els pastors no sempre s’avenen a portar-hi el bestiar per por a patir accidents. És bona idea tot i que caldria veure on realment val la pena l’esforç de dur-lo.

I ara les tres darreres preguntes, preguntes que fem a tots els nostres entrevistats. Si haguessis de triar un racó del poble, quin escolliries?
La Riereta. De principi a final. Un munt de llocs on perdre’m.

Què t’agrada d’El Figaró?
La tranquil·litat que s’hi respira.

I què hi trobes a faltar?
L’esperit de poble, que es va perdent, en el sentit del coneixement, el respecte i l’estima de l’entorn en el que es viu. I la vida de poble, cada vegada més semblant a la vida a qualsevol barri de ciutat on massa gent escull no comprometre’s amb el que hi passa. Manca d’interès, per exemple, que ha dut a la pèrdua de l’esbart o de l’equip de futbol...

Rai Vilatovà.

  número 6  

Andreu Salvat

No calen gaires presentacions…

Coneixeu a l’Andreu.

Va néixer a Sant Feliu de Llobregat un día de primavera de 1969. Des de l'any 1998, aviat farà vint anys, viu al nostre poble. Va venir per feina però va triar viure al Figaró per la qualitat de vida. Viu amb la Sílvia i els seus dos fills

Forma part de l’equip d’Aprén (https://aprenserveisambientals.wordpress.com/about/) i durant anys ha estat membre actiu de l’AMPA de l’escola del poble, de l’associació de Veïns, de l’ADF, de la Plataforma Salvem la Riereta... i de la vida de Figaró-Montmany. Coneix i s’estima l’entorn.



Un racó/lloc del Figaró que t’agradi especialment.
Per descomptat la Riereta, però també can Oliveres, can Plans, etc., n'hi ha molts altres perquè vivim a un poble privilegiat.

Si tinguessis vareta màgica (poguessis demanar un desig....pel poble, pel mon...) quin seria?
Que els drets humans i la justícia social fossin considerats en primer lloc i per sobre d'interessos particulars, polítics, religions, nacionalismes, etc. Això afecta tant als polítics i governats com a cadascú de nosaltres.

Canvis en el poble des que hi ets? Abans i ara.
En aquests vint anys el poble ha millorat moltíssim en tots els sentits: serveis, manteniment, paisatge, participació ciutadana, etc. No podem oblidar que el 1998 els efectes dels aiguats i els focs encara eren molt evidents, a més, l'ambient social recordava l'època franquista. Per sort, això es va capgirar durant els primers anys del segle XXI, quan el nostre poble va viure un procés de canvi i transformació social espectacular. En el balanç negatiu hi hauria el fet que la vida a pagès ha pràcticament desaparegut. Trobo a faltar persones com en Felip Boix, el Vicari o el Jordi de can Puig, hereus d'una tradició ancestral. Cal valorar però nous projectes com el de la masia de can Plans o les vinyes de can Puig, que intenten adaptar-se als nous temps.

Que hi trobes a faltar al poble?
Un major esperit de convivència i sentiment de comunitat. Trobo que una mica cadascú va a la seva, o es mou dins un reduït cercle d'amistats i familiars. Això ens fa perdre moltes possibilitats tant des del punt de vista social i educatiu com pel que fa a l'economia i llocs de treball.

Què és el que et fa riure /plorar?
M'agrada l'humor intel·ligent, no el de trompades. Em fa plorar la injustícia i veure com ens estem carregant el planeta i no som capaços de canviar de manera significativa els nostres hàbits de vida. De fet ambdues coses estan relacionades.

Persona /grup a qui admires per la seva tasca?
Qualsevol que sigui prou valent per defensar els drets humans tot i posar en perill la seva seguretat: Rigoberta Menchú, Malala Yousafzai, en Xirinacs, i molts altres.

El que no suportes / més t’agrada és....
La falta de compromís en general. De forma concreta tampoc les motos de trial ni els camps de golf, símbols d'una manera de ser prepotent que menysté la natura. M'agrada conèixer persones i buscar què pot oferir cada una.

Dediques el teu temps lliure a....
Conviure amb la família i els amics, activitats socials relacionades amb la divulgació i protecció de la natura, fer esport, escoltar música, llegir,...

Llibre, pel·lícula i/o cançó que t’agrada /que recomanaries.
Fa poc vam veure una pel·lícula preciosa que es diu Frank.



  número 5  

Pat Vidiella


Nascuda a Barcelona el 1968, va venir a viure al poble el 1997.
És la Pat Vidiella i Parriego.

Visc a Figaró des de 1996. El meu home, Xavi Carbonell i jo, vam venir a viure-hi perquè jo vaig trobar feina a Viver de Bell-lloc, i ell a Les Franqueses. Ell hi estiuejava des de petit i com que per la feina ens anava bé als dos, vàrem decidir venir a viure-hi.

M’agrada molt poder combinar el món professional que en un principi és el “meu”, el que m’agradava des de petita i pel qual em vaig formar: la jardineria, amb el fet de treballar conjuntament amb el col·lectiu de persones amb discapacitat i trastorn mental, que també conec a nivell particular. Això permet realitzar-me no sols com a professional sinó també com a persona.



Treballo a Viver de Bell-lloc des de 1995. Viver de Bell-lloc, ara és un grup d’entitats: la Fundació que és la jardineria Viver de Bell-lloc (entitat de caire productiu) i la Fundació Lluïsa Oller (de caire assistencial).

El principi el trobem en la iniciativa d’un grup de pares que l’any 1982 volien trobar una sortida laboral adequada als seus fills, amb discapacitat intel·lectual, un cop ells havien finalitzat l’educació adaptada. Així, amb la creació d’un viver de producció de planta ornamental es va iniciar l’activitat.

Actualment les activitats que es realitzen són, per part de la Fundació Viver de Bell-lloc, titular del Centre Especial de Treball:
  • Jardineria i treballs forestals . És l’activitat principal i es treballa per molts ajuntaments de la comarca com Granollers, Cardedeu, La Garriga, Les Franqueses del Vallès, l’Ametlla del Vallès, i entitats públiques i privades. 
  • Viver de producció d’heura 
  • Agricultura i ramaderia ecològica a la FINCA LA TAVELLA 
  • Producció d’ous ecològics (actualment granja de 4000 gallines). 
  • Conjuntament amb el Centre Especial de Treball TAC OSONA (Associació Sant Tomàs PARMO), Confecció i distribució de cistelles ecològiques i Producció de part del producte que es subministra 
  • Formació: es realitzen cursos de formació per a persones amb discapacitat i/o trastorn mental i altres col·lectius en risc d’exclusió, conjuntament amb el SOC, ajuntaments, ONCE.... 
  • Altres serveis per a ajuntaments: servei de vigilància en estacionament d’horari limitat - zona vermella - (ajuntaments de Cardedeu i Canovelles) 
  • Altres serveis industrials per a empreses privades (manipulats diversos com plegat de cartrons, triatge materials fèrrics...) 

Per part de la Fundació Lluïsa Oller:
  • Unitats de Suport a l’Activitat Professional: acompanyament a les persones que treballen en el Centre Especial de Treball per tal que puguin desenvolupar correctament la seva activitat professional i formativa 
  • Servei d’habitatge 
  • Llar residència Bell-lloc. Disposem de 16 places, totes ocupades. En projecte una nova llar 
  • Oferim el Servei de Suport a l’Autonomia a la Pròpia Llar, que actualment donem a 20 persones 
  • Servei de lleure 
  • Servei d’orientació 

Projectes:
  • Ampliació de la granja de producció d’ous ecològics 
  • Nova Llar Residència 

Més informació a https://www.vivelloc.cat/ca

Un racó/lloc del Figaró que t’agradi especialment:
la Font de la Noguera Punxeguda

Si tinguessis vareta màgica (poguessis demanar un desig pel poble, i un altre pel mon...) quins serien?
Un desig seria que totes les persones en risc d’exclusió poguessin complir amb les seves expectatives, tant a nivell laboral com a nivell social. Que no hi haguessin persones en llista d’espera per a trobar feina, habitatge....

Què és el que et fa riure?
Les sortides dels infants

I el que et fa plorar?
Soc molt ploramiques, així que ploro per gairebé tot !!

Digues alguna persona o grup a qui admires per la seva tasca
Doncs recordo molt especialment d’aquí el poble a l’Anna Bosch !!!

El que no suportes és....
En les persones, la hipocresia i la prepotència, en el món... les injustícies, la discriminació de qualsevol mena, les guerres....

El que més t’agrada és....
La família i la platja, o sigui que si ho ajuntem.... gaudir amb la família d’una aigua ben transparent !

Dediques el teu temps lliure a...., tens alguna afició?
Estar amb la família. M’agrada molt la natura, els rèptils i amfibis !

Llibre, pel·lícula i/o cançó que t’agrada /que recomanaries.
“Sadako vol viure”. És una història molt senzilla, apta per a totes les edats, d’una nena que sobreviu al bombardeig d’Hiroshima.


   número 4  

Tot i que ja el coneixeu, hem volgut que l’Aldo, el nostre regidor, ens parlés d’algunes de les seves vivències. Com veureu li hem preguntat com va aterrar al Figaró i a Catalunya i sobre alguna de les seves experiències aquí.

Aquestes son les seves respostes.

Soy Aldo Riffo González; nací hace 58 años, en Valparaíso, Chile y soy técnico en instalaciones de climatización; estoy casado, y soy padre de 4 catalanes.

Des de quan vius a Figaró?
Vivo en Figaró desde el año 1997, después de haber vivido en Barcelona desde el 1983, año en que llegue a Catalunya y a España. Des de entonces he trabajado y vivido siempre en Catalunya.

Et vas sentir acollit al poble? Què recordes de la primera època?
Por mi forma de ser, desde mi llegada a Barcelona hasta ahora me he sentido acogido y respetado por todos. Me acuerdo que cuando llegue la primera vez, venía desde Francia en tren y al pasar la frontera creía que seguía en Francia ya que al estar los carteles de las estaciones escritos en catalán, pensaba que estaba en Francia, pero no tarde en darme cuenta que estaba en Catalunya y aquí se hablaba otra lengua.
Cuando vine la primera vez al pueblo, me gustó mucho por su tranquilidad comparado con Barcelona. Había algún que otro problema en el pueblo en cuanto a los partidos políticos, pero para mí lo primero siempre ha sido mi familia y pasé del tema hasta que se presentó la candidatura de la CAF.

Ara ets regidor de la CAF, des quan hi participes?
Cuando se presentó la Candidatura Activa del Figaró ya estábamos integrados del todo en el pueblo y veíamos que habían cosas que mejorar y desde su nacimiento soy simpatizante de la CAF por el contenido de las diferentes etapas políticas que hemos pasado, siempre trabajando en segundo plano ayudando en las actividades pero nunca me imaginé que algún día seria regidor de la CAF.

El Figaró ha canviat molt des que vas arribar?
Cuando llegamos al pueblo, solo había la plaza mayor, pero ningún parque para que nuestros niños jugasen y crecieron jugando en las antiguas barandas del pueblo y muchos de los padres con hijos que ahora tienen 18 o 20 años han disfrutado viendo jugar a los niños en lo que es ahora la parte del casino y centro cívico en la plaza Ana Bosch.

Hi trobes a faltar alguna cosa al poble? Quina?
Encuentro a faltar las fiestas que se hacían de “tastet del mon”, en donde comíamos y bebíamos de lo que traían los vecinos y luego había un baile hasta las tantas y todo gratis y recuerdo que todo el mundo reía y disfrutaba de esos momentos en donde no había rivalidad de ningún tipo, todo era diversión; si pudiera retroceder en el tiempo me gustaría que fuésemos como antes que todos queríamos que las cosas cambiaran y se logró, mejor o peor, pero quien no lo quiera ver que no lo vea. Tenemos unas infraestructuras muy buenas y unos equipamientos que muchos ayuntamientos quisieran tener; pero tenemos lo más importante: un pueblo que cuando quiere algo lucha por lo que quiere y trabaja codo a codo por el beneficio de todos.

Me gusta la política de pueblo porque parto de la base de que todos queremos el bienestar común y algunos lo hacen mejor que otros pero la democracia es así y cuando hacemos las cosas mal nos cambian y no pasa nada.

Si tinguessis una vareta màgica, quin desig demanaries?
Si tuviese una varita mágica haría que fuésemos como los niños, limpios de pensamientos, sin rencores y dispuestos siempre a jugar y ser feliz.

Què és el que et fa riure? I el que et fa plorar?
Lo que me hace reir siempre son los animales, lo que son capaces de hacer y lo que me hace llorar es la injusticia de las guerras y la gente que lo pasa mal que, desgraciadamente, es mucha.

Alguna persona o grup a qui admiris per la seva tasca?
Hay una persona que admiro mucho por el trabajo que está haciendo en el campo de la investigación contra el cáncer; es Joan Massagué Solé, un investigador y científico catalán que actualmente dirige el programa de biología genética del cáncer en el Memorial Sloan-Kettering de Nueva York.

El que no suportes és …
Una de las cosas que no soporto es el maltrato de todo tipo tanto a las personas como a los animales; me hace sufrir el hecho de que no se castigue a los maltratadores o que sus castigos sean mínimos. Creo que en este campo deberíamos de trabajar y pedir penas duras para los maltratadores.

El que més t’agrada és …
Y lo que más me agrada es la condición del ser humano que cuando quiere ayudar puede y a veces vemos cosas que nos impactan de verdad; por suerte hay muchísima gente buena de buen corazón y buenas intenciones, si no fuera por esas miles de personas que lo dan todo sin esperar nada a cambio, este mundo sería un caos.

A què dediques el temps lliure? Tens alguna afecció?
El poco tiempo que me queda libre me gusta leer y escuchar buena música y, si puedo, cocinar algo; me encanta la cocina.

Algun llibre que recomanaries?
El último libro, que estoy a punto de acabarlo, es “La caída de los gigantes” que es la primera parte de una trilogía que habla de la primera guerra mundial. Aunque me gusto más” los Pilares de la tierra” y “un Mundo sin fin”; todos los títulos son de Kent Follett.





 número 3  

Parlem amb Sonia Rey Planellas, veïna del Figaró, on crea la seva família, del 1996 fins al 2012 quan, per raons personals, marxa a viure a Escòcia. La Sonia neix a Barcelona el 1972 i viu l'adolescència a Centelles; és doctora en Biologia animal.


Biologia animal?
Vaig fer el meu primer postdoctorat al Departament de Fisiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona on treballaven amb peixos i allà vaig començar a investigar amb diferents espècies de peixos, tant en la seva fisiologia com en el seu comportament.

Quina és la naturalesa del seu treball?
Actualment treballo a l’Institut d'Aqüicultura de la Universitat de Stirling, on investigo temes relacionats amb el comportament dels peixos i la seva implicació en el seu benestar.

Escòcia té una gran tradició pesquera. Té a veure aquest fet amb les característiques del seu treball?
Sí, evidentment en un país on hi ha molta pesca i també piscifactories, hi ha interès a invertir en recerca per millorar la producció i el benestar dels peixos que es comercialitzen.

Què comporta el que estan investigant envers les persones?
Fem dos tipus d'investigació, una més de recerca bàsica i una altra que seria més aplicada. Totes dues tenen impacte en les persones. Qualsevol millora en el coneixement dels peixos pot ser aplicable a nivell humà en un futur, ja que són vertebrats com nosaltres i s’utilitzen com a models per testar productes tòxics, medicaments, etc., que també poden afectar les persones.
El vessant de recerca aplicada també té a veure amb la producció animal i la millora en el benestar dels peixos de cultiu i, evidentment, això té un impacte en la qualitat del menjar que consumim.


El fet de treballar amb les aigües del nord d'Europa, vol dir que ha deixat de sentir interès per la Mediterrània?
No, continuo involucrada en projectes relacionats amb la Mediterrània i també d'àmbit europeu i mundial.

Ens pot dir quins països estan involucrats en els diferents projectes?
Països d'Europa, Àsia, Àfrica i algun d'Amèrica, com Colòmbia.

I en quines espècies de peixos treballen?
Treballem amb tilàpia, salmó, orada, llobarros i altres espècies específiques de cada país, com el peix zebra.

En l'àmbit humà, hi esteu fent alguna investigació per trobar una cura a una malaltia en concret?
No, la investigació en aqüicultura no es relaciona amb malalties humanes.

Com a biòloga, on li interessa més treballar, a Escòcia o a Catalunya?
Ambdós llocs tenen interès i, com a investigadora, el que m'interessa són els animals i les preguntes que ens fem sobre ells i els fenòmens que els envolten. Els científics no tenim fronteres.

En el seu àmbit de recerca a Escòcia, com es viu el sentiment d’independència del Regne Unit?
Hi ha molta diversitat d'opinions i també hi ha molta diversitat de nacionalitats convivint a la universitat. És, per tant, difícil resumir el sentiment en el nostre àmbit de recerca, realment.

I per acabar, què pensen del cas de Catalunya?
Poques persones coneixen Catalunya i la nostra identitat diferent; només la coneixen alguns que han visitat el nostre país o bé han estat en contacte amb gent d’aquí. De totes maneres, crec que la realitat escocesa és molt diferent del cas català i les motivacions no són les mateixes tampoc.

Moltes gràcies.
EMMA MUIXÍ


  número 2  


Magda Parés i Mireia Antonell


Per unir-nos a la celebració del desè aniversari de l’Escola Montmany de Figaró, el divendres 6 de maig vam parlar amb la Magda Parés, amb qui vam recordar la història de l’escola, i amb ella i la Mireia Antonell, vam parlar del present i del futur de l’escola. La Magda va ser-ne la segona directora durant molts anys i la Mireia, la cinquena, n’és l’actual.



Ens trobem a l’escola una tarda de divendres, en un ambient tranquil i viu; especialment viu quan surten les criatures i arriben les mares per treballar en els diferents projectes que porten a terme.

Magda, parla’ns dels principis de l’escola, quan era al carrer Vic.
Era molt petitona; érem 4 o 5 mestres: la Carme, l’Enri, la Montse, jo, i la Maria i el Blai. Érem sis profes, però recordo que fèiem fins a 8è. Era una escola del poble; qualsevol cosa que necessitéssim ―jo què sé— hem de pintar tal cosa , ens trobàvem amb els papes, i arribaves el dilluns i ja estava pintat; necessitem uns prestatges... tenies els prestatges posats; era acollidora, una escola petitona amb una relació molt propera amb les famílies, amb tot ...
No teníem pati; en no tenir pati, què fèiem? anàvem a jugar a la plaça on ens trobàvem les àvies, el tiet, la tieta... És que ja ens venia donada aquesta implicació amb el poble perquè, en ser també al mig del poble, era fàcil la relació. Podíem anem a veure les botigues: anem a veure com fan croissants, anem a la merceria a buscar fil i els demanarem no sé què; és que era una implicació que ja ens venia donada pel lloc on estàvem. Era una escola de poble i arrelada al poble; érem molt pocs i tots estàvem treballant per l’escola.

Però també ho potenciàveu, perquè podríeu no haver-ho fet.
És perquè ens hi trobàvem a gust; per exemple, els festivals eren el dissabte.

Per què eren el dissabte? El vostre horari lectiu era de dilluns a divendres.
Perquè ens semblava que era com una cosa familiar, que podia venir tota la família, perquè en realitat és quan més gent tenia festa, i recordo un any que fins i tot vam assajar en dissabtes perquè volíem fer unes danses i el voluntari que ens les venia a fer només podia venir el dissabte.

Quins records bonics tens de l’època de l’escola al carrer Vic?
Jo tots. No era la primera escola; havia estat en dos centres més, però per a mi és la meva escola; jo crec que per a tota la gent que vam treballar en aquell moment ha estat la nostra escola; i recordo molt que ens va trucar un dia una mestra de Vic per fer una enquesta i, en saber que treballàvem al Figaró, va dir-nos “vosaltres si que fareu de mestres!” Perquè estàvem en una escola petita que treballava amb els cicles, no amb aules aïllades i aquesta escola té unes coses diferents de les altres, ni millors ni pitjors; és més propera als nens, coneixes totes les famílies i elles et coneixen a tu, la relació és de tu a tu. El tracte, la relació que tens amb els pares...; clar, nosaltres comencem a conèixer un pare i un nen a P3 i el coneixem fins que se’n ha anat i no està a l’escola, i et continua venint a veure, t’explica la carrera i t’explica el que ha fet i les notes que ha tret.

I ara ja gairebé que et porten els fills
Ja els tenim els fills, els papes eren exalumnes meus. Ara quan faig les entrevistes amb els papes, segons que em diuen dels fills, els dic “Perdona, el pare era un trapella de cuidado. Digue’m-ho a mi, que el tenia jo!”

I amb el temps, aquesta manera de fer, aquesta singularitat, la visió de poble, de comunitat... s’ha mantingut?
Vam créixer en alumnes i, quan només va quedar un grup per desdoblar, vam arribar a ser 13 mestres; jo crec que en aquell moment es va perdre una mica aquesta singularitat o digues-li com vulguis, o me'n donava a mi la sensació. Quan vam créixer, funcionàvem com una escola més normal ... no, normal no! És que no m’agrada aquesta paraula! Diferent, amb la idea d’una escola gran, més amb aquests altres paràmetres.
Ara aquesta manera de fer l’hem tornat a trobar poquet a poquet, potser perquè el claustre de mestres que ens hi hem tornat a reunir ara tenim una mateixa idea del que vol dir educar, el que vol dir ensenyar, ser una escola oberta i que els pares estiguin aquí. Tenim una manera de veure l’escola molt igual.

En aquest moment la Mireia i la Mercè s’incorporen a la conversa.
Mireia, la Magda ens ha fet una pinzellada de la història de la idiosincràsia de l’escola. Ara ens agradaria conèixer la teva visió, saber com aterres aquí, en aquest poble, què t’hi ha atret i el projecte que ara sembla que hi torna.

Vinc una mica a partir d’una proposta. Faig el postgrau de direcció de centres i la inspectora em proposa venir a Figaró; vaig pensar: "Jo, a Figaró, què hi haig de fer?" "Fem un any" —em va dir— "i, si hi estàs bé, presentes el projecte". El primer any no vaig presentar projecte perquè era absurd: no coneixia l’escola, no sabia què o com calia treballar. I va ser d’una setmana per l’altra ..., i vaig arribar aquí i com si hi hagués estat tota la vida!

Magda:
Portàvem 15 dies de juliol treballant i era com si ja fes molt temps que estàvem treballant junts, i sols portàvem 15 dies; era gent amb la qual empatitzes, va ser com si portéssim un curs sencer i no ens havíem vist mai!

Mireia:
Tothom estava molt predisposat a canvis, o adaptacions, o modificacions... jo no sabia què havíem de canviar! Aquí es treballa superbé! Com escola és un tresor ! L’equip, ens vam trobar molt bé, anem a la una; ja veus l’ambient que s'hi respira i se’ns fa curta l’estona de xerrada; estaríem aquí tot el dia.

Véns d’una escola gran? Quines diferències hi trobes?
Vinc d’una escola d’una sola línia, però amb més alumnes. Jo el que veig d’aquí és tot el que volia canviar en aquella escola. Que bo que seria poder treballar per cicles i no tothom a la seva aula i aquí ja hi és el cicle. Tots els desavantatges que veia allà, es allò bo que veig d’aquí.
Arribes a un equip superbé; l’Ajuntament superbé, que si falta qualsevol cosa, t’ajuden; per exemple, hi havia la sala blava que queia a trossos i de seguida s’hi van posar, tot el manteniment molt bé. L’AMPA i les famílies són col·laboradores, hem obert les portes els divendres i cada vegada hi ve més gent; s'hi va creant un ambient molt maco, positiu. Obres l’escola a pares i mares, l’escola on hi ha els nens i on passen la majoria d’hores els seus fills, i sembla que si tanques estàs amagant alguna cosa; al contrari “obriu, veniu, mireu” i això és el que hi ha; és el que viuen els nens cada dia, ni més i menys.

Magda:
I s’estan consolidant els divendres; van començar gent de l’AMPA, ara hi ha mames que hi poden venir, o quan acaben de treballar venen cap aquí, estan creant un grup maco; ja han començat a tirar projectes endavant com la festa dels 10 anys, el projecte del pati que l’hem anat canviant. S’ha fet feina...
Estem molt contentes i felices. És un privilegi poder dir que vas a treballar content.
Quan s’acaba el curs us veig que parleu preocupats; hi ha mestres que marxen...
N’hi hauran que marxaran; aquest any ja no; tots som fixos menys l’Alba. Tots estem en el mateix, és que la majoria som fixos. L'única persona que es pot moure és l’Alba i la reclamarem. Encara no hem acabat el curs i ja estem fent els projectes per a l’any que ve, perquè com som els que som, ja podem començar a projectar el proper curs.
En el tema menjador també estem superbé; és un privilegi: els nens i la Mercè, i la Mercè i l’escola,...és que és el mateix . Que em falta no sé què, vaig a veure la Mercè, m’he deixat... vaig a veure la Mercè. La implicació de menjador és important.

Quan hi ha continuïtat treballes d’un altra manera i això es transmet als nens.
Hi ha hagut més inscripcions aquest any?

Totes. Jo crec que s’hi ha apuntat tothom. N'estem contentes. Pensàvem que ens costaria més la remuntada.

Magda, ara unes preguntes de resposta curteta:
Un racó del Figaró que t’agradi especialment.
En aquest moment..., dies enrere potser te’n diria un altre, però ara..., quan arribo al matí i veig aquest trosset d’aquí, al final on tenim les plantes..., cada matí penso que maco que està. Et dóna com una tranquil·litat, que s’hi està bé, aquí.

Si tinguessis una vareta màgica i poguessis demanar un desig..., per al poble, per al món..., quin seria?
Per al món, m’agradaria que els nens poguessin estar com els nostres, com els que tenim aquí; i per al poble, que ens continuïn cuidant així com ens cuiden.

Quins canvis en el poble han estat importants per a tu?
A nivell de poble, ja no ho sé, no sabria dir; de l’escola, sí.

Què et fa riure?
Tot (riu), quan em llevo ja tinc el somriure. Els nens. És que treballo en una feina ideal; és la felicitat pura d’anar endavant sempre.

Què és el que et fa plorar?
La pèrdua de gent.

Una persona/grup que admires per la seva tasca?
Totes les persones que treballen ajudant els altres, els nens, els avis, tots aquests col·lectius necessitats.

Què es el que no suportes?
La mentida.

El que més t’agrada és...
La valentia, l’alegria?

Dediques el teu temps lliure a..., el poc que tens...
A la meva família.

Un llibre, una pel·lícula i una cançó que recomanaries.
De llibre, Victus, l’últim que he llegit. De pel·lícules..., fa molt temps que no en veig cap. Si te n’hagués de dir una, alguna en què hi hagués ball; però no t'hi posaria títol. Ara m’has fet adonar que porto molt de temps sense anar al cine.
I de cançó, una del Bruce Springsteen, "Waitin' On A Sunny Day". La porto al cotxe sempre i m’agrada molt; té una cosa especial per a mi.

Mireia:

Un racó/lloc del Figaró que t’agradi especialment.
Un racó: l’escola.

Si tinguessis una vareta màgica i poguessis demanar un desig..., per al poble, per al món..., quin seria?
Per al poble, que aquesta escola es valorés com a tal.
Per al món, que tothom tingués uns valors i fos “normal”.

Què trobes a faltar al poble?
El poble, encara no el conec gaire..., com he estat aquí dintre... A l’escola... res

Què és el que et fa riure?
Els nens.

I allò que et fa plorar?
M’emociona i ploro d’emoció amb les activitats. No he aconseguit acabar cap discurs.

Persona/grup que admires per la seva tasca?
El claustre.

El que no suportes?
La falsedat.

I el que més t’agrada és....
La feina.

Dediques el teu temps lliure a....
Als meus fills.

Per acabar: un llibre, una pel·lícula i una cançó que t’agraden i que recomanaries.
De pel·lícula, fa mil anys que no en veig cap..., hi ha aquella que ara no me'n sortirà el nom... El rey león, quan era petita; de llibre, Mecanoscrit del segon origen; i de cançó, “Boig per tu”.

Moltes gràcies, Magda i Mireia, per dedicar-nos part del poc temps que teniu.



Alicia Escribà i Mercè Garcia
Entrevista realitzada el divendres 6 de maig de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada