Intro


EL BUTLLETI DE LA CAF

EDITORIAL

  número 8  

LLIBERTAT PER ALS PRESOS POLÍTICS I RECUPERACIÓ DE LES INSTITUCIONS CATALANES


Aquest Figaró avui no és exactament com els anteriors perquè la situació en que es troba el país no és normal. Per això hem fet un número més curt i centrat quasi monogràficament en la situació política que vivim. El títol de l’editorial de l’anterior número va ser “Cap al primer d'octubre: Tot el consistori compromès”. Però finalment el govern de Figaró Progrés no va cedir el local habitualment utilitzat en els processos electorals al Figaró. I el referèndum es va fer, finalment, al CAP. Però d’això en parlem en un altre lloc del Butlletí.

Des de 2006 el Partit Popular ha utilitzat l’anticatalanisme com a arma per a guanyar vots fora de Catalunya tot i assumint que els perdria a Catalunya. Per això el PP mai ha tingut cap proposta a fer a Catalunya i la seva resposta, des de l’anul·lació parcial de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per part del Tribunal Constitucional en la seva irresponsable sentència de 2010, ha estat sempre el no a tot. En aquesta estratègia, Ciutadans, un partit populista nascut justament per atiar, des del nacionalisme espanyol més excloent, l’enfrontament entre catalans, ha esdevingut l’aprenent que acaba per superar el mestre, guanyant vots fora però també dins de Catalunya.


Ja, en els dies anteriors al referèndum de l’1 d’octubre, es va evidenciar que el Govern del Partit Popular, amb el suport explícit i entusiasta de Ciutadans i la complicitat, de manera més o menys explícita, segons el moment, del Partit Socialista, havien optat per la línia dura de la repressió, descartant qualsevol opció de diàleg. Es va veure en la intervenció econòmica de la Generalitat; en els escorcolls en edificis públics; en la admissió de la querella contra centenars d’alcaldes; en la imputació penal de la major part de la Mesa del Parlament i l’empresonament de la Presidenta Forcadell, en les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat; en l’entrada en impremtes i la retirada de cartells i paperetes; en les multes inversemblants i sense precedents imposades pel Tribunal Constitucional a les persones que havien de supervisar el procés del referèndum; en el desplaçament de milers de policies nacionals i guàrdies civils de diferent llocs de l’Estat cap a Catalunya; en la utilització desproporcionada de la violència durant el mateix 1 d’octubre, retransmesa en temps real a tot el món a través de fotografies i vídeos per milers de reporters improvisats; en la decisió del Senat d’utilitzar l’article 155 de la Constitució d’una manera molt allunyada de la pròpia previsió constitucional, amb el cessament del President de la Generalitat i de tot el Consell de Govern, la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions per al proper dia 21 de desembre; amb l’acceptació de querelles penals per òrgans que no són competents, amb la construcció per part de la fiscalia i l’acceptació dels jutges d'un relat imaginari de la realitat que converteix un moviment que és des de fa anys massiu i explícitament pacífic en un massa tumultuària de persones que practiquen la violència, per tal de forçar-la a encaixar ens uns tipus penals, com els de sedició, que mai s’havia utilitzat en més quaranta anys des del final de la dictadura o el de rebel·lió, utilitzat només en relació amb els autors del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. L’empresonament dels presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural així com de tots els membres del Govern de la Generalitat que van comparèixer davant la jutgessa de l’Audiència Nacional i l’ordre de detenció contra la resta dels membres que es troben a Brussel·les van confirmar que en les eleccions no totes les opcions estarien en igualtat de condicions.

Entretant la major part de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya en els darrers anys (més de 40 en sis anys) han patit la suspensió per part del Tribunal Constitucional. Des de l’impost sobre articles de luxe, a la prohibició del fracking, passant per la llei d’igualtat entre homes i dones, la de comerç, la de l’Agència de ciberseguretat, la de la protecció del dret a l’habitatge, la de la pobresa energètica o la llei de canvi climàtic, completant una situació estructural de bloqueig de l’autonomia de Catalunya.


El recent alliberament amb càrrecs i sota fiança de només d’una part dels consellers i la retirada de l’ordre de detenció tramesa a Bèlgica sembla confirmar que l’opció del jutge d’instrucció del Tribunal Suprem és anar fins el final en el càstig penal pels delictes imputats i per a tots els imputats i, de passada, impedir que ni el President ni el Vicepresident cessats puguin prendre possessió dels seus escons i per tant, optar a la presidència de la Generalitat. I malauradament les imputacions es multipliquen en diverses instàncies judicials, fins i tot per haver signat manifestos o assistir a concentracions de protesta per la presència policial.

Davant de l’opció decidida del Partit Popular i dels grups que li donen suport, per la política de l’escarment contra una majoria de la població de Catalunya que ha defensat i continua defensant el dret a decidir dels catalans i de les catalanes, sembla clar que caldrà continuar amb la resistència, pacífica però ferma, per recuperar el més aviat possible les institucions catalanes i la llibertat dels presos polítics. I utilitzar unes eleccions convocades de manera il·legítima per confirmar l’existència d’aquesta majoria.



  número 7  

PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM.

Prudència i paradoxes del Consistori.


En la seva reunió de 21 de maig la CAF va acordar proposar a l’Ajuntament de Figaró-Montmany una moció de suport al Pacte Nacional pel Referèndum. 

La moció es va entrar a l’Ajuntament la primera setmana de juny. En una reunió posterior, des del govern municipal es va informar la CAF que també s’havia rebut una moció similar per part de l’Associació de Municipis per la Independència i que hi havia acord entre tots els grups polítics. S’elaboraria una moció de consens, prenent elements del preàmbul de les dues mocions i incorporant el Manifest comú a ambdues.

El 25 de juny la CAF va acordar presentar una segona moció instant “el govern municipal a cedir l’espai del Centre Cívic conegut com ”El Xiringuitu”, 

espai municipal habitual de vot en totes les conteses electorals, com a espai electoral pel proper 1 d’Octubre amb motiu de la celebració de l’anunciat Referèndum d’autodeterminació de Catalunya”. La moció es va presentar el 27 de juny per tràmit d'urgència per tal de poder entrar a l’ordre del dia del Ple del 29 de juny. Si bé en un primer moment aquesta segona moció va semblar ben acollida després el mateix dia 29 se’ns va comunicar que no rebria el suport dels altres grups polítics, per entendre que era una proposta inoportuna en el temps i es va suggerir que la retiréssim. La CAF va indicar als altres grups que una decisió ja presa no podia ser modificada sobre la marxa i que la moció es mantindria, perquè el seu objectiu era garantir que es prengués la mesura proposada, tenint en compte que el següent Ple no estava previst fins el 28 de setembre.

I efectivament, mentre la moció de suport al Pacte Nacional pel Referèndum va ser aprovada per unanimitat del Consistori en el Ple del 29 de juny,

la segona moció va ser derrotada pels vots de Figaró Progrés i Esquerra Republicana de Catalunya

 i només va tenir el vot favorable de la CAF. L’argument principal no era una oposició al contingut de la moció, sinó que calia ser prudents i que encara no era el moment d’implicar els Ajuntaments per evitar una reacció del Govern central, en el marc de l’escalada de judicialització del tema del referèndum i que aquell moment ja arribaria més endavant. Paradoxalment, només dos dies més tard, es va celebrar una trobada, amb presència del President Puigdemont i del Vicepresident Junqueras, entre altres membres del Govern, convocada per l'Associació de Municipis per la Independència i l'Associació Catalana de Municipis. Va reunir representants de més de 500 municipis catalans i es va fer pública la:

“Declaració́ del mon local de l’1 de juliol de 2017”, 

en el segon punt de la qual els alcaldes i alcaldesses reunits, expressaven

“la nostra predisposició́ i compromís a col·laborar en totes aquelles actuacions que des del Govern se’ns requereixin, i per això̀, en el moment que es faci la convocatòria, posarem a disposició́ de l’organització́ del referèndum els locals habituals on se celebren totes les conteses electorals als nostres municipis.”


  número 6 


PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM: 

FIGARÓ-MONTMANY HI HA DE SER


Entre el 13 al 16 de desembre de 2012, 312 persones van participar a la consulta ciutadana convocada pel govern de la CAF sobre la posició que havia de prendre l'Ajuntament de Figaró-Montmany respecte a la independència de Catalunya. 


Aquesta xifra representava el 31,64% del cens electoral del municipi, format aleshores per 986 persones. La participació va superat totes les expectatives, i va ser superior a la que hi havia quan es decidien els pressupostos participatius (per cert una pràctica que, malauradament, no ha estat seguida per l’actual govern municipal).

Pel que fa als resultats de la consulta, va guanyar el sí de forma aclaparadora, amb 279 vots (el 89,42%). Pel no van votar 27 persones (el 8,65%) i 6 ho van fer en blanc (l'1,92%). A partir d'aquell moment, l'Ajuntament entre d'altres accions, es va afegir a l'Associació de Municipis per la Independència.

El suport de la població de Catalunya a la celebració d’un referèndum encara és superior. Al voltant de tres quartes parts del catalans i catalanes el creuen necessari, d’acord amb diverses enquestes publicades en els darrers mesos.

Més de quatre anys més tard continuem bloquejats amb el referèndum que no ha pogut ser convocat per la negativa del govern del Partit Popular a sentir-ne parlar. Una negativa que més enllà d’arguments jurídics que no se sostenen, s’explica exclusivament per la seva manca de voluntat política a permetre que la ciutadania catalana expressi lliurement quin vol que sigui el seu futur com a comunitat política. 


A més, aquesta negativa s’acompanya ara d’una ofensiva per la via judicial contra els qui tracten de fer avançar el referèndum, legitimats pels resultats d’un procés electoral perfectament legal. Una ofensiva que utilitza les institucions jurídiques de l’Estat – fiscalia i tribunals – per mirar d’aturar una tensió política que ha crescut, any rere any, alimentada per l’anul·lació de l’Estatut d’Autonomia i per la posició completament tancada i mancava de propostes pròpies del propi Govern central en relació amb les demandes dels successius governs de la Generalitat.

En aquests moments en que està oberta la campanya de signatures de suport al Pacte Nacional pel Referèndum, per un mínim de coherència, l’Ajuntament de Figaró-Montmany hi ha de ser.

https://pactepelreferendum.cat/





  número 5 

EDITORIALA
Movimientos de mujeres: entre la resistencia y la creación.


El día después de que Donald Trump asumiera la presidencia de EEUU, millones de mujeres tomaron las calles del país. La principal marcha fue frente al Capitolio, en Washington y tuvo su réplica en cientos de ciudades de Estados Unidos y del mundo. En total, tres millones de personas convocadas por ellas en una marea que logró expresar en un solo movimiento masivo, el rechazo al giro neo-conservador del mundo. Una marea de mujeres que recorrió las calles retejiendo lazos de resistencia, mostrando un enorme poder afirmativo. Esther, una asistente a las marchas la describió así:

“La marcha de mujeres en Washington ha sido reparadora. Había mujeres de todas las edades, colores y estatus socioeconómicos. Era conmovedor ver a tres generaciones de mujeres compartiendo con serenidad nuestra indignación y mostrando nuestra determinación ante lo humillante, lo injusto. Ha sido maravillosamente bella. Una marcha serena y creativa”. 

(Lo “humillante e injusto” fue respondido con humor y hasta con alegría: en la manifestación muchas mujeres llevaban un gorro rosa con la forma de las orejas de un gato: un pussy hat, que hace un juego de palabras, la palabra pussy significa tanto gatito como vulva. Este gorro fue una respuesta a la misoginia de Trump, que durante su campaña electoral dejó ir: “Si eres famoso tendrás agarradas a las mujeres por el coño -pussy-”).

El llamado de las mujeres norteamericanas coincide en su espíritu con otro movimiento masivo. Con el lema Ni una menos. Vivas nos queremos, el 19 de octubre del año pasado, en Argentina, miles de mujeres hicieron un cese de actividades de una hora y salieron masivamente a las calles en respuesta al cruel feminicidio de la adolescente Lucía Pérez, en una jornada histórica que dio el paso inicial a la organización del primer Paro Internacional de Mujeres, previsto para el próximo 8 de marzo.

Porque, lo que traza un hilo entre estas movilizaciones de alcance planetario, es el incremento global de la violencia machista que -para echar un vistazo a nuestro entorno más cercano- ya lleva en Catalunya y el estado español, en lo que va del 2017, la cifra de siete mujeres asesinadas (aproximadamente una mujer cada cinco días).

Una violencia que tiene muchas facetas, de la que la doméstica es su máxima expresión, pero que también es violencia económica, simbólica, social, cultural.

Lo que las mujeres hacen saliendo de sus casas y uniendo sus voces y sus reclamos, es un llamado transversal a sostener la vida, por eso es un llamado de resistencia: porque lo que está amenazado es la vida misma. Como dijo en su discurso, en Washington, la activista afroamericana Ángela Davis… “Los siguientes días de la administración de Trump serán días de resistencia: ¡Resistencia en las calles! ¡Resistencia en las aulas! ¡Resistencia en el trabajo! ¡Resistencia en nuestro arte y en nuestra música!”

Resistencia al racismo, a la islamofobia, al machismo, al antisemitismo, a la explotación capitalista que solo quiere arrancar de la vida y de la naturaleza más y más beneficios.

Resistencia a los corsarios de la salud, resistencia colectiva a los multimillonarios especuladores hipotecarios…

Resistencia a los ataques contra los y las inmigrantes y la población LGTB…

Las mujeres, ya sea saliendo a la calle por la defensa de nuestros derechos o de un modo cotidiano, silencioso, imperceptible, sostenemos y cuidamos del mundo. 

Para poner un ejemplo cercano y práctico, supongamos que un día las mujeres del Figaró paráramos: ese día no abrirían sus puertas el CAP ni las escuelas, no abrirían la panadería ni el estanco, no habría veterinaria ni funcionaría el centro cívico, no abrirían los bares ni los restaurantes, ni los colmados, ni las peluquerías. No habría ayuntamiento ni farmacia. Habría que sustituir a las madres que llevan los niños al cole, los van a buscar y los llevan a jugar y preparan la comida, cuidan a los mayores, hacen las compras…

Por todo eso que significamos, las mujeres tenemos derecho a la ley de dependencia, al reconocimiento como tal del trabajo doméstico y de cuidados, tenemos derecho a decidir sobre nuestro propio cuerpo, a amar y ser amadas como lo deseamos, a sentirnos seguras y respetadas en nuestra integridad.

Cuando decimos no, es no.

Tenemos derecho a que nadie se refiera a nosotras con palabras denigrantes o xenófobas, y por supuesto: a que nadie nunca nos maltrate física o psicológicamente.

¡Que así sea!

¡Feliz 8 de marzo!



  número 4  

ES POT ESBORRAR LA MEMÒRIA?


Amb una filosofia ben diferent de la que va promoure la Llei de la memòria històrica de 2007 (Llei 52/2007 de 26 de desembre), l’Ajuntament de Figaró ha aprovat, en el ple del 28 de setembre, amb els vots a favor de Figaró Progrés i Esquerra Republicana de Catalunya i el vot en contra de la CAF, una moció presentada pel Grup Municipal d'Esquerra Republicana de Catalunya “per a la retirada de plaques nominatives de polítics en edificis públics”.

Amb aquest títol eufemístic la moció en realitat volia inventariar i retirar només les “plaques nominatives de càrrecs públics de l'època democràtica”, és a dir les derivades dels mandats de la CAF que són les úniques que s’hi han posat en aquesta etapa. No preocupa en canvi als regidors d’ERC la placa existent a l’escola del període franquista, on apareix el nom de Joan Bruy Portet, alcalde entre 1958 i 1975.

Seria molt més útil i profitós que l’actual govern municipal es dediqués a buscar els recursos necessaris per poder fer les seves pròpies inauguracions i no dedicar-los a tractar d’ocultar el que han fet els governs de la CAF.


Segons la moció aprovada pel govern municipal “en democràcia les persones que assolim càrrecs de responsabilitat publica a través de la política ho fem de manera voluntària i amb l'objectiu d'aportar el nostre coneixement , les nostres idees, les nostres habilitats,.. al servei de la comunitat.” I, per això, consideren “mancat de tot esperit democràtic ... l'existència de plaques amb noms de càrrecs públics en plena democràcia”.

Amb aquest gest l’Ajuntament de Figaró ha obert una tendència ben original en el nostre país, 

encara que no és probable que sigui seguida massivament per molts altres ajuntaments que han fet el mateix de ben segur tots ells mancats de tot esperit democràtic. Per exemple, pel de Sant Vicenç dels Horts, que pocs dies abans inaugurava un nou parc de bombers voluntaris amb la presència de l’avui vicepresident del Govern i anterior alcalde, Sr. Oriol Junqueras, amb la seva corresponent placa commemorativa.

I ja posats a fer neteja, què dirien els regidors d’ERC i els qui els han donat suport si algun grup parlamentari proposés retirar tots els noms de carrers i places atribuïts a polítics, començant pels presidents Macià, Companys o Tarradellas?

Doncs no. Els successius governs de la CAF han estat formats per persones que ho han fet de manera voluntària i aportant també coneixements, idees i habilitats. Però ho ha fet demanant l’opinió a la gent i buscant els recursos per satisfer les necessitats del poble.

Els successius governs de la CAF han fet possible materialitzar aquestes aspiracions i traduir-les en equipaments i en millores concretes de les que avui podem gaudir. I aquesta realitat no s’esborrarà retirant-ne les plaques inaugurals.

Seria molt més útil i profitós que l’actual govern municipal es dediqués a buscar els recursos necessaris per poder fer les seves pròpies inauguracions i no dedicar-los a tractar d’ocultar el que han fet els governs de la CAF. Esperem que els seus coneixements, les seves idees i les seves habilitats no s’esgotin amb aquesta moció.



  número 3  

EL DEUTE DE FIGARÓ-MONTMANY: 

UN ARTIFICI PER AMAGAR EL DEUTE DE LA GENERALITAT QUE ENS ESTÀ SORTINT MOLT CAR


Ens diuen informalment, no a través del nostre regidor a l’Ajuntament, que la Generalitat ha pagat la xifra que nominalment devia a l’Ajuntament del finançament de la Llei de Barris (una subvenció total de 2.5 milions d’euros), que encara era una mica més d’un milió d’euros. Sens dubte, és una bona notícia per al poble. Però no és tot el deute.

El principal problema pressupostari del Figaró prové del deute que la Generalitat ens havia traspassat de manera forçosa durant el 2012. 

La Generalitat no pagava, però a Figaró s’havien fet unes obres i l’Ajuntament havia de pagar els proveïdors. D’aquesta manera, al deute directe de la Generalitat amb l’Ajuntament derivat del finançament de la Llei de Barris (uns 2 milions d’euros en aquells moments) s’hi va afegir una altra imposició, aquesta vegada de l’Estat: que la gestió del deute (que ara ja apareixia com a municipal i no com a autonòmic) es fes a través de crèdits de l’Instituto de Crédito Oficial (ICO), la qual cosa ha comportat no només el pagament d’interessos, sinó d’uns interessos alts, del 5% anual, excepte en un dels anys en què no es van haver de pagar.

No sabem si aquests interessos seran abonats per la Generalitat. Si no és així, com ens temem, voldria dir que la Generalitat, en no pagar en el seu moment el que devia a Figaró, ens hauria fet créixer un deute addicional derivat dels interessos que ara apareixeria només com a municipal. I aquest continuaria sent el principal problema.


Però també hi ha el deute dels contribuents que no paguen a temps els seus impostos municipals a l’Ajuntament de Figaró-Montmany i que, anualment, sumen xifres probablement superiors als 60.000 euros (només en el període 2010 i 2013 ja van superar els 300.000 euros). D’aquesta xifra, la major part es continua concentrant en molt pocs propietaris privats (el 2010-2013 un 70% del deute derivat dels impagaments corresponia a només cinc contribuents). Però, al pressupost de 2016 fet per l’actual govern del PSC, només es diu que s’espera cobrar 15.495,58 euros més, la qual cosa no sembla anunciar una política decidida enfront dels grans morosos.

Segons el número 1 de El Congost, butlletí municipal, del primer semestre de 2016, el deute viu a finals de 2015 era de 2.860.654,71 euros (2.665.337,09 euros de deute reconegut). Segons el portal de transparència de l’Ajuntament el deute viu a finals de 2015 era de 2.624.000 euros.

Davant d’aquest situació trobem a faltar una informació més clara de l’Ajuntament al conjunt dels ciutadans i ciutadanes, i una explicació del passos que es donaran o dels que s’han donat, per exemple, amb la Diputació de Barcelona. Hi havia un compromís de fer una auditoria i també una audiència pública que, de moment, no s’han fet. En canvi s’han fet públics uns números en el butlletí municipal, i uns altres a la web de l’Ajuntament, que no sabem exactament d’on surten.

Només amb una explicació clara, sense distorsions políticament interessades, avalada per uns números validats de manera oficial, serà possible un debat constructiu sobre les solucions que cal trobar entre tots i totes per recuperar al més aviat possible polítiques d’inversió que són tan necessàries per al poble.



  número 2  

SOBRE VALORS I REFUGIATS


El dia 20 de juny és el Dia Mundial dels Refugiats


Segons dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), durant el 2014, els conflictes i la persecució van obligar una mitjana diària de 42.500 persones a abandonar les seves cases i buscar protecció en un altre lloc, dins de les fronteres del seu país o en altres països. Uns 13,9 milions de persones es van convertir en nous desplaçats pels conflictes o la persecució el 2014. Dels 59 milions i mig de persones desplaçades forçadament, 19,5 milions eren refugiats, 38,2 milions desplaçats interns i 1,8 milions sol·licitants d'asil. Síria és el país que, a escala mundial, n'ha generat el major nombre, tant de desplaçats interns (7,6 milions), com de refugiats (3,9 milions al final del 2014). Afganistan (2,6 milions) i Somàlia (1,1 milions) són els següents països que generen més refugiats; mentre que les regions en desenvolupament són les que acullen el 86% dels refugiats del món.

La Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats es va fer per protegir els refugiats europeus després de la Segona Guerra Mundial, però el Protocol sobre l'Estatut dels Refugiats de 1967 va ampliar l'abast de la convenció a tots els refugiats.


D’acord amb aquestes normes, els estats de la Unió Europea han d’admetre i estudiar la petició de refugi o asil cas per cas; i han d’acollir la persona mentre es resol l’expedient. En aquestes regulacions ocupa un lloc clau el principi de no-devolució, que prohibeix als estats tornar un refugiat o sol·licitant d’asil a territoris on existeix el risc que la seva vida o llibertat es vegin en perill. No es poden realitzar ni expulsions col·lectives ni devolucions “en calent”.

Mitjançant l’acord de 18 de març de la Unió Europea i Turquia, sobre el tracte als refugiats, s’avança l'aplicació d'una decisió ja adoptada el 2014. Tanmateix, ara la Unió Europea es compromet a fer un pagament a Turquia de 6 mil milions d’euros, a banda d’altres compensacions polítiques orientades a facilitar la seva problemàtica integració a la Unió. El 4 de maig es va començar a aplicar per part de Grècia.

Davant la més que dubtosa legalitat de les mesures adoptades, l’acord tracta de desviar l’atenció utilitzant deliberadament expressions incorrectes. I sobretot dues. D’una banda, es fa servir la molt desafortunada paraula "deportació" en lloc de “devolució” o “expulsió”. I, de l’altra, es parla d'“immigrants irregulars” o “il·legals”, com si una persona pogués ser “il·legal”. Amb aquesta denominació s’evita qualificar-los com a refugiats, que no poden ser expulsats de manera col·lectiva, sense un estudi de la situació individual i se’ls fa passar pel que no són.

Un ben trist paper d’una Unió Europea que es declara portadora i defensora d’uns valors, basats en el respecte dels drets humans, que fan aigües a cada nova crisi política que es planteja.

  número 1  

NEIX FIGARÓ AVUI, EL BUTLLETÍ DE LA CAF

La Candidatura Activa del Figaró (CAF) posa en marxa un butlletí electrònic bimensual. FIGARÓ AVUI pretén ser tres coses a la vegada: un canal d’informació per als veïns i veïnes del Figaró sobre tot allò d’interès comú que passa al poble; un vehicle per donar explicacions de les posicions i les propostes de la CAF, i una eina per encetar debats oberts sobre el present i el futur del nostre poble.

El Butlletí conté unes seccions que volem que siguin estables. Hi trobem una breu editorial, una secció de notícies, un espai per a l’actualitat de la participació ciutadana, una foto-denúncia per fer notar allò que cal millorar i la vinyeta del senyor Puig Graciós. La secció a fons tractarà de manera una mica més extensa qüestions d’actualitat d’aquí o d’allà. També hi ha un espai – la CAF s’explica – en què justificarem el perquè de les posicions que la CAF va prenent en el Ple de l’Ajuntament. Tenim un altre espai –aquest mes convidem ... – en què volem donar difusió a persones o col·lectius amb propostes a les quals val la pena donar suport. A municipalisme actiu procurarem portar experiències o iniciatives interessants del món municipal d’arreu. Finalment, a aquest mes recomanem trobarem propostes d’oci i lleure d’allò més interessants.

FIGARÓ AVUI és gratuït i tothom s’hi pot subscriure. Esperem que us agradi, que ens aporteu els vostres textos i comentaris i que ens ajudeu a fer-ne difusió.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada